dijous, 29 de desembre de 2011

Som 7 mil milions – II (i fi)

GentRead this post in English

Les grans xifres són difícils d’entendre i no és fàcil copsar el significat de 7.000.000.000 de persones. Potser és bo comparar aquesta xifra amb els anys de la Terra: 4.500.000.000 aproximadament (1). Això vol dir que hi ha més persones vives actualment que tots els anys que la Terra porta d’existència.

El que sembla indubtable és que el món i la humanitat tenim dificultats per gestionar aquest nombre de persones. Per viure i viure bé o almenys millor, 7 mil milions de persones necessitem recursos naturals que no sempre són renovables, espai que cal treure espècies d’animals i de plantes que aleshores desapareixen, i una economia en creixement insostenible, sense la qual no hi ha llocs de treball.

És veritat que el problema de l’augment constant de la població sembla haver-se contingut en la mesura que els índex de fertilitat han disminuït pràcticament arreu del món, però no a tot arreu (2).


Figura 1: Nombre de fills per dona a països destacats
Data Source: World Bank's World Development Indicators

Tanmateix, les projeccions asseguren que cap a l’any 2050 serem 9,5 mil milions de persones:

2011 Population Statistics 2050 Population Statistics

GeoHive: Global Statistics / Population Statistics

Això vol dir que hi haurà 2,5 mil milion de persones més al món dintre de 40 anys. És difícil que el món aguanti aquest nivell de població: o bé el nivell de vida serà més equitatiu i aleshores tindrem un problema de recursos o bé les desigualtats es mantindran i aleshores tindrem un problema social i econòmic explosiu.

La població mundial és un àmbit en el que hi ha hagut progressos importants i on les previsions s’han hagut de corregir a la baixa una i altra vegada. Hi ha motius per ser moderadament optimistes, però no per baixar la guàrdia: la població mundial s’hauria d’establitzar i segurament reduïr. Cada país que redueixi la seva població hauria de ser comptat com un èxit. El primer pas és recordar-ho.

Referències

  1. Wikipedia, Age of the Earth, retrived on December, 29, 2011.
  2. Bernard Wasow, East Africa: Left Behind, theGlobalist, December 26, 2011

dissabte, 24 de desembre de 2011

Som 7 mil milions - I

Read this post in English

Nena 7 L'any 2011 acaba amb am un món, l’únic que tenim de moment, amb 7.000.000.000 d’habitants. Ningú ho sap segur, però el dia en que oficialment la humanitat va arribar a aquesta xifra és el dilluns 31 d’octubre i, simbòlicament, Danica Camcho, una nena nascuda a les Filipines va ser escollida la nena que feia els set mil milions (1).

Bona notícia o mala notícia? Està el món excessivament poblat, la població no és un problema o és millor que la població vagi creixent?

És indubtable que el creixement de la població és un tribut als avenços socials i mèdics que permeten que menys nens morin en néixer i que les persones visquin més temps I en millors condicions de salut I qualitat de vida. L’esperança de vida ha passat dels 48 anys als anys 1950 als 68 durant la primera dècada del segle XXI (2).

La qüestió és òbviament complexe. Per exemple, es pot argumentar que la població no és el problema sinó el consum (3), però jo crec que la població que consumeix menys ha d’atansar les seves condicions a les dels països més desenvolupats, i això vol dir augmentar el consum: o que la població no és un problema, que el problema és la desigualtat (4), però igualar les condicions de vida de tota la població del món sembla impossible sense augmentar a la vegada el consum de recursos naturals no renovables.

Potser l’argument més extrem en contra de la població com a problema és que els recursos naturals no tenen límits físics, que només es veuen limitats per la nostra imaginació i la nostra tecnologia que “més persones i més desenvolupament volend ir més reursos. No menys” (5).

Però crec aquesta és una a visió antropocèntrica i fins i tot així excessivament optimista de la situació. És possible que la tecnologia millori l’eficiència de l’ús dels recursos naturals o permeti trobar-ne substituts en alguns casos (penso per exemple en la possibilitat de crear petroli a partir de les algues, o de crear noves formes d’aliments amb enginyeria genètica com la carn in vitro), però no veig manera de crear més espai de qualitat. Podem substituir les cases actuals per gratacels supergrans, podem crear illes artificials, podem crear ciutats al fons del mar, i encara més fàcilment podem ocupar tot l’espai disponible, que és molt, però no sé si aquest és un món on podem viure bé i amb qualitat.

TigerTot això si pensem només en nosaltres… Els animals i les plantes ho tenen pitjor. Potser hi haurà qui cregui que hi ha milions d’espècies al món i que la pèrdua d’unes quantes no té tanta importància o que podem viure en un món amb menys espècies, si preservem aquelles que realment ens interessen, però no crec que aquesta sigui la solució.

La crisi actual demostra que la raça humana tota sola no se’n surt particularment bé. L’excès de població és un dels problemes que cal afrontar, encara que no és l’únic. La contenció de la població pot generar problemes en una economia de creixement, però això no fa que el seu creixement indefinit sigui possible.

Hem d’anar cap a una economia estacionària que inclogui una limitació o fins i tot disminució en la població mundial. En parlem a la segona part d’aquesta entrada

7 billion people

Referències

  1. World's 'seven billionth baby' is born
  2. United Nations Population Fund. The State of World Population 2011.
  3. Fred Pearce, On World Population Day, take note: population isn’t the problem. Grist, 2010
  4. Andrew Simms. A rising population is not the problem – growing inequality is. The Guardian, 1 November 2011
  5. Sheldon Richman, The Population Problem That Isn't. July 1993

dissabte, 17 de desembre de 2011

Collage per al Dia Internacional del Migrant

Read this post in English

Migrants day 02 És un lloc comú afirmar que vivim en un món globalitzat. S’entén menys que aquesta globalització es produeix en etapes. Ens trobem en la segona etapa de l’era de la mobilitat. En la primera etapa, quan els fluxos de capital i béns es varen anar liberalitzant, els beneficis de la globalització varen anar principalment cap el món desenvolupat i els seus socis principals, entre ells Brasil, la Xina i l’Índia. A mesura que entrem en l’era de la mobilitat, les persones travessaran les fronteres en nombres cada cop més gran en busca de l’oportunitat d’una vida millor. Aquestes persones tenen el potencial d’eliminar les enormes desigualtats que caracteritzen els nostres temps i d’accelerar el progrés arreu dels països en desenvolupament.

Secretari General Ban Ki-moon
We should welcome the dawn of the migration age
The Guardian, 10 July 2011

Ban-Ki-moon  “Quan es violen els seus drets, quan es marginen i s’exclouen, els migrants no poden contribuir ni econòmicament ni socialment a les societats que han deixat enrere o a aquelles a les que arriben. Tanmateix, amb el suport de polítiques adequades i la protecció dels drets humans, la immigració pot ser una força positiva tant per a les persones com per als països d’origen, trànsit o destí”.

Secretari General Ban Ki-moon
Missatge per al Dia Internacional del Migrant
18 December 2011

Al NasserEl debat sobre la immigració ha arribat a un desequilibri preocupant. La por a “l’altre” s’ha accentuat des de l’inici de la crisi financera i econòmica mundial. Els migrants esdevenen cada vegada més la diana de les actituds i pràctiques racistes i intolerants.

General Assembly President Nassir Abdulaziz Al-Nasser
Address to the Council of the International Organization for Migration (IOM)
Geneva, Switzerland, 6 December 2011

Joseph Carens Les fronteres tenen guàrdies i els guàrdies tenen armes. Aquest és un fet obvi de la vida política però que roman fàcilment ocult de la vista de tots aquells de nosaltres que som ciutadans de les riques democràcies occidentals. Per als haitians en barques petites i inestables que han de confrontar les llanxes de la Guarda Costanera, per als salvadorencs que moren de calor i manca d'aire després que els contrabandistes els introdueixen al desert d'Arizona, per als guatemalencs que s'arrosseguen per les clavegueres infestades de rates entre Mèxic i Califòrnia... per a totes aquestes persones, les fronteres, els guàrdies i les armes són massa evidents. Què justifica emprar la força contra aquestes persones? Potser les fronteres i el guàrdies estan justificats per mantenir allunyats els criminals, els subversius o els invasors armats. Però la majoria de les persones que intenten entrar no són així; són persones ordinàries, pacífiques, que busquen només l’oportunitat de crear una vida decent i segura per a ells mateixos i les seves famílies. Amb quins arguments morals es poden mantenir fora aquestes persones? Què dóna a ningú el dret d’apuntar-los amb pistoles? Per a moltes persones, la resposta a aquesta pregunta és òbvia. El poder d’admetre o excloure els forans és inherent a la sobirania nacional i essencial per a qualsevol comunitat política. Tots els estats tenen l’autoritat legal i el dret moral d’exercir aquest poder en favors dels seus interessos nacionals, fins i tot quan això significa impedir l’entrada a forans pacífics en situació de necessitat. Els estats poden escollir mostrar-se generosos en l’admissió d’immigrants, però no tenen cap obligació de fer-ho.

Jo vull desafiar aquesta visió. En aquest assaig argumentaré que les fronteres haurien de ser generalment obertes i que les persones haurien normalment de ser lliures d’abandonar el seu país d’origen i establir-se en un altre, subjectes només als tipus de limitacions que obliguen els ciutadans del seu nou país. L’argument esdevé encaramés fort, en la meva opinió, quan s’aplica a la immigració de persones de països del tercer món vers països del primer món. La ciutadania en les democràcies lliberals occidentals és l’equivalent modern dels privilegis feudals: un estatus heretat que millora en gran manera les perspectives de la pròpia vida. Com els privilegis feudals lligats al naixement, la ciutadania restringida és difícil de justificar quan s’hi pensa amb atenció.

Joseph Carens
Aliens and Citizens: The Case for Open Borders
Review of Politics, Vol. 49/2 (1987), pp. 251–73

Arash Abizadeh La qüestió de si una entitat política té el dret de controlar i tancar unilateralment les seves fronteres als forans no es pot resoldre fins que coneguem la justificació d’un règim de control de fronteres. Segons la teoria de la sobirania nacional (la ideologia dominant en el sistema interestatal contemporani) les polítiques d’entrada haurien de quedar exclusivament sota la discreció unilateral del mateix estat (dels seus membres) i qualsevol justificació que es requereixi una política particular només es deu als seus membres: els forans no tenen dret a cap justificació i per tant no tenen cap dret a determinar la política d’entrada d’un estat. El que jo intentaré demostrar és que aquesta posició és inconsistent amb la teoria de la sobirania popular. Qualsevol persona que accepti una teoria genuïnament democràtica de la legitimació política a nivell domèstic queda compromès en conseqüència a rebutjar el dret unilateral de controlar i tancar les fronteres de l’estat, ja es tracti de les fronteres en el sentit cívic (les que regulen la pertinença) o en el sentit territorial (les que regulen el moviment).

Arash Abizadeh
Democratic Theory and Border Coercion: No Right to Unilaterally Control Your Own Borders
Political Theory 36.1 (2008): 37-65

Migrants daySe'ns han donat molts noms: il·legals, estrangers, treballadors temporals, violadors de fronteres, indesitjables, exiliats, criminals, no ciutadans, terroristes, lladres, forasters, invasors, indocumentats…

Les nostres veus convergeixen en els següents principis:

[…]

2. Tots estem relacionats amb més d'un país. El fenomen multilateral de la migració no pot resoldre's de manera unilateral, ja que generaria una realitat vulnerable per al migrant. La implementació dels drets universals és essencial; el dret a ser inclòs pertany a tots.

3. Tenim el dret a moure'ns i el dret al fet que no se'ns obligui a moure'ns. Exigim els mateixos privilegis donats a les corporacions i les elits internacionals, que tenen el dret a viatjar i a establir-se on ho desitgin. Tots mereixem oportunitats i la possibilitat de progressar. Tots tenim el dret a una vida millor.

[…]

6. Reconeixem que les persones individuals amb drets inalienables són el veritable baròmetre de la civilització. Ens identifiquem amb les victòries guanyades en l'abolició de l'esclavitud, els moviments de drets civils, el progrés dels drets de les dones i els creixents assoliments de la comunitat.

[…]

10. Som testimonis de com el temor genera barreres, de com aquestes barreres generen odi i de com l'odi només serveix als opressors. Comprenem que migrants i no migrants estan interconnectats; quan es neguen els drets als migrants, els drets dels ciutadans estan en risc.

La dignitat no té nacionalitat.

Manifest Internacional dels Migrants
Moviment Immigrant Internacional
Novembre de 2011

divendres, 9 de desembre de 2011

Ciutadans del món

Read this post in English

Fa molt de temps, més de 30 anys, vaig llegir un article en una revista de la qual no recordo el nom, fet per un astronauta del qual tampoc no recordo el nom. El que sí recordo és que en aquest article, l’astronauta explicava el sentiment gairebé d’il·luminació que va sentir en veure la Terra des de l’espai, com una petita bola en la que vivia tota la humanitat i com va sentir també que les diferències entre els països esdevenien insignificants. Va ser la primera vegada que em trobava amb la idea que tots els humans tenim més en comú d’allò que ens separa, la qual cosa em va portar, amb el temps a considerar-me un ciutadà del món. També la primera vegada que vaig veure la famosa fotografia de la Terra presa el 7 de desembre de 1972 pels astronautes de l’Apolo mentre viatjaven cap a la Lluna.

Des d’aleshores, he intentat elaborar la idea de ciutadania mundial. He llegit articles I llibres, he visitat webs, m’e afiliat a grups, m’he inscrit al registre de ciutadans del món, I intento defensar tots els projectes que posen la identitat humana per sobre de qualsevol altre identitat nacional, religiosa o cultural.

Què és un ciutadà del món? Hi ha moltes definicions, però el comú denominador de totes elles és que un ciutadà del món es considera un membre de la comunitat de la humanitat, a tot el món, d’un tot més gran que la nació, estat o altre comunitat política amb la qual normalment se’ns associa (1) En les paraules de Nitya Chaitanya Yati: El terme “ciutadà del món” s’entén millor amb una definició negativa que positiva. mentre que d’un ciutadà d’un estat amb fronteres polítiques s’espera que sigui lleial al govern de l’estat al que pertany I s’espera que agafi les armes per defensar-lo dels forans que puguin envair-ne el territori, un ciutadà del món reconeix el món senceer com el propi estat I en principi no reconeix cap menbre de la seva mateixa espècie com a forà a la comunitat mundial a la que pertany (2).

Nosaltres o ells? He arribat a veure aquesta qüestió com a cada cop més irrellevant. La pregunta real és qui som nosaltres I qui són ells. Però en termes de drets I deures, ja no sóc capaç de veure cap “ell” enlloc.

No em sembla correcte pensar en un intercanvi comercial, polític o de qualsevol tipus en el que el “nostre” benefici s’imposi al dels “altres”. Podem ignorar la pobresa, l’opressió, les matances o les violacions simplment perquè els passen als altres mentre que els nostres interessos (els de les nostres empreses, les nostres vendes, la nostra influència) en surten beneficiats? Podem acceptar règims no democràtics I que no respecten els drets humans, fins I tot vendre’ls armes perquè això afavorexi empreses dels nostre país o un segment de la nostra força laboral? Podem mantenir un sistema global de presa de decisions que ens permet manipular les coses en el nostre favor mentre deneguem la veu als altres? Ens hem de preocupar de nosaltres I desentendre’ns d’ells?

Jo dic que no hi ha altres. Hi ha d’haver una manera de buscar el nostre benefici, entenent que “nostre” vol dir de tots, de tota la humanitat i també de totes les formes de vida, com també de les formes de vida, intel·ligents o no amb les que eventualment ens trobarem algun dia.

Hi ha moltes propostes relacionades amb el concepte de ciutadà del món: establir una federació democràtica mundial, crear un parlament mundial, reformar les Nacions Unides, crear, ampliar i aprofundir democràticament unions supranacionals que més endavant en puguin fusionar… Intento donar suport a totes les que em semblen serioses i sinceres. Hi ha també temes difícils, que s’han de reinterpretar des de la perspectiva d’un ciutadà del món, com el tema de la immigració i de les fronteres. Espero anar-ne parlant en el futur.

Per acabar, deixeu-me que us mostri algunes imatges. Els símbols són imporants I molta gent ha intentat creat una “bandera del món” que sigui un símbol dels principis de la ciutadania mundial. Durant anys he estat recollint aquestes propostes I m’agradaria compartir-les amb vosaltres. Si en coneixeu d’altres, si us plau feu-me-les arribar. 

Earth flag flagerth flagofplanetearth myworldflag terrflgs UnityFlag Ross Baker Earth Flag Walking planet earth flag thewave Earth_flag Uniteed Federation of Planets universalflag

Referències

  1. Nigel Dower i John Williams (eds.), Global citizenship: A critical introduction. New York: Routledge, 2002.

  2. Nitya Chaitanya Yati, citat al web de World Government of World Citizens.

dijous, 8 de desembre de 2011

Beneficis fiscals per a les empreses que reparteixin dividends entre els treballadors

Profitsharing

Read this post in English

Acabo de llegir el llibre de Darian L. Smith "Payback: Profitsharing and the coming age of working class prosperity" (1) i m’agradaria comentar la seva proposta i algunes de les seves idees. En un paràgraf, i combinant les dues descripcions de la proposta, Smith proposa una estratègia sorprenentment senzilla:

Establir una deducció fiscal de fins al 60% per a les empreses que distribueixin entre el 20 i el 25% dels beneficis nets directament als seus treballadors mitjançant un pagament mensual.

El llibre és curt i fàcil de llegir, i bastant “amerìcà”. Amb això vull dir que conté algunes referències als grans valors aportats per Amèrica al món i situa en el context del típic valor americà de disminuir el paper del govern sempre que sigui possible. Amb tot, s’aguanta bé. Jo l’he llegit en menys d’una hora de temps.

Darian Smith llista i analitza fins a 10 avantatges clars de la seva proposta:

  1. Ja s’ha provat (encara que no en l’escala que ell proposa)
  2. Premia la cooperació entre tots els participants
  3. Constitueix un estímul econòmic integrat
  4. Maximitza l'ocupació
  5. Augmenta els ingressos del Govern sense pujar els impostos
  6. Descentralitza la distribució de la riquesa
  7. Corregeix antics desequilibris
  8. Retorna al Govern la seva funció original
  9. És políticament neutre (no és d'esquerres ni de dretes)
  10. És un model que es pot aplicar globalment

No tinc espai per comentar amb gaire profunditat tots aquests avantatges, però m’agrada la idea que participar dels beneficis fa atractius llocs de treball que ara no ho són: Quin atractiu pot tenir treballar 40 hores setmanals o més per menys de 1.000€ al mes quan és obvi que aquesta quantitat no permet arribar a fi de mes? Però si afegim al salari un repartiment de beneficis, potser els ingressos total són més atractius. Vull remarcar que Smith creu que el repartiment de beneficis ha de ser igual per a tots els treballadors i no ha d’incloure els propietaris d’accions. També m’agrada que la proposta no es pugui dir d’esquerres o de dretes, segurament perquè fa temps que trobo que aquesta divisió és cada cop menys rellevant.

La proposta lliga clarament amb els postulats de l’economia binària que ja hem tractat anteriorment i crec que es podria coordinar sense gaires problemes amb altres alternatives com els plans de propietat participada d’accions dels treballadors (Employee Stock Ownership Plan), encara que preferiria que Smith hagués tractat específicament aquest tema.

En definitiva, trobo realment interessant la possibilitat que els treballadors participin en els beneficis de les empreses i em costa veure quin inconvenient es pot trobar a aquesta proposta. Els propietaris, sobre tot els majoritaris, de les accions poden perdre ingressos, però segons l’autor això es compensa amb els beneficis fiscals. Aleshores potser és l’estat qui disminueix els ingressos, però segons l’autor això es compensa per fiscalitat sobre els nous ingressos dels treballadors i per la reactivació econòmica que es generaria. En qualsevol cas, si els propietaris majoritaris han de veure disminuïts els seus dividends sobre beneficis i l’estat ha de veure reduïts els seus ingressos fiscals a canvi que els treballadors millorin la seva situació econòmica, a mi em sembla prou bé com per pensar-hi seriosament.

Referències

  1. Etiquetes de Technorati:

dissabte, 3 de desembre de 2011

Consens de Barcelona


    Consens de Barcelona M’agradaria presentar en aquesta entrada un document, un esforç realitzat i un projecte en marxa: el Consens de Barcelona.
    Segons els signataris de la Declaració del Consens de Barcelona, entre els quals m’incloc, la situació del món és inacceptable: és estructuralment violenta, inequitativa i insostenible. Estem vivint un dels moments més greus de la història per la seva amplitud i profunditat, en el que plana una greu crisi de la consciència humana i de la responsabilitat humana. No estem en una època de canvis sinó en un canvi d’època. La ciutadania i les comunitats tenim la capacitat i la responsabilitat d’actuar enfront de la crisi múltiple en què estem immersos. 
    Proposem un nou contracte social, polític i econòmic, promogut per la ciutadania i les comunitats, amb els governs, les institucions i les empreses que es vulguin implicar, en els diferents territoris, per construir una alternativa al Consens de Washington.
    Com tot esforç col·lectiu, la Declaració implica compromisos, punts de desacord, prioritats diferents. Tanmateix, com no està d’acord que cal canviar alguna cosa (moltes coses) davant la situació actual de crisi en el món? Us convido a llegir les paraules de presentació originals del projecte i us recomano que visiteu la pàgina d’acció comuna transformadora i firmeu la Declaració 1.0 del Consens de Barcelona.ACT! 
    El Consens de Barcelona

    El projecte ha reunit i consensuat propostes per a fer possibles altres mons desitjables i suggereix accions concretes de transformació social. S'ha portat a terme gràcies a la participació d'unes 250 persones expertes, amb equilibri de gènere i de les diferents regions geoculturals, que han anat teixint una comunitat de diàleg i deliberació per internet, al mateix temps intercultural, multisectorial, multilingüe i plural.
    Durant 2010, els 250 participants han aportat i valorat propostes sobre 5 grans temes clau
    1. Valors i objectius,
    2. Recursos i població,
    3. Política i seguretat,
    4. Economia i finances
    5. Comunicació i cultura.
        Es tracta de plantejar les regles de joc globals que haurien de garantir la cobertura sostenible de les necessitats bàsiques de tota la població mundial.
        El Consens resultant, en la seva primera versió, es va aprovar el maig del 2011 a Barcelona en una trobada, després de presentar-lo en el Fòrum Social Mundial de Dakar i en altres instàncies internacionals, per a influir en els governs i l'opinió pública. 
        Durant 2011 es realitzarà una àmplia difusió de la Declaració del Consens de Barcelona i de les propostes consensuades en els diferents àmbits. S'enfortirà la xarxa, millorant la metodologia utilitzada, es llançarà una Acció Comuna Transformadora (ACT!) i es posaran en marxa Plans de Transició.

      dijous, 1 de desembre de 2011

      El principi de legitimitat humana

        Storey Crec que la política internacional es pot definir com un espai on cada part intenta obtenir els millors resultats per a ella mateixa, sense importar gaire els perjudicis o danys que puguin patir les altres parts. Suposo que molta gent creu que de la defensa dels interessos particulars surt una mena de millor ordre possible en la política internacional, fins i tot de bona fe, però a mi em sembla que aquest tipus de negociació porta inevitablement al guany per al més fort, el dany per al més dèbil, la indecisió i el desordre. Els exemples que ho demostren són simplement massa abundants, però així de recents se m’acudeixen la cimera sobre canvi climàtic a Durban (Sud-Àfrica), que neix pràcticament morta perquè els països poderosos es neguen a compromisos que perjudiquin els seus interessos a curt termini, la incapacitat de la Unió Europea per actuar globalment en interès de tots els països membres i no solament d’Alemanya i França, o el bloqueig del Consell de Seguretat de les Nacions Unides de la constitució com a Estat de Palestina.

        No sé si el principi de defensar els interessos propis i deixar que els altres defensin els seus té cap nom concret, m’estranyaria que no fos així, però no el conec. Per tant i almenys en aquesta entrada a un blog personal, l’anomenaré el principi de prepotència. La pregunta és si hi ha cap alternativa al principi de prepotència.

        Doncs crec que sí. Fa temps vaig entrar en contacte amb Lyndon Storey, autor d’un llibre poc conegut, Humanitat o Sobirania (1) que inclou algunes idees que em van semblar particularment brillants i ben definides. Des d’aleshores hem desenvolupat una d’aquestes amistats a distància, possibilitades pels miracles de la tecnologia i especialment de Skype i el correu elecrònic, ja que ell viu a Austràlia i jo a Andorra. Una d’aquestes idees és el principi de legitimitat humana.

        En essència, el principi de legitimitat humana manté que un sistema polític esdevé més legítim com més actua de manera que totes les parts (tota la humanitat) tinguin la mateixa oportunitat de beneficiar-se i d’accedir als requeriments per al desenvolupament humà, com la llibertat de consciència i d’expressió, la democràcia, l’accés a l’educació i al coneixement, el desenvolupament econòmic i l’equitat política. Per a molts dels problemes que el món afronta actualment, la qüestió principal és si prenem una postura informada per aquest principi o no.

        El principi de legitimitat humana s’oposa directament a allò que Lyndon Storey anomena “grupisme” i que és “aquella situació en la que el sentiment d’identitat d’una persona ha esdevingut tan depenent en una identificació amb un grup que aquesta persona posarà el grup per davant de la humanitat, explotarà i manipularà els altres humans en favor del seu grup i, en cas de guerra, matarà pel grup”. Grupisme i el que he anomenat principi de prepotència van units com les dues cares d’una moneda. En forma positiva, el principi de legitimitat humana afirma el contrari d’allò que el grupisme i el principi de prepotència impliquen: que la nostra identitat humana és més important que les altes identitats. Proporciona un enunciat positiu que nega eslògans tant superficialment atractius com “el meu país primer”. Fixem-nos com és de difícil contradir aquest eslògan, ja que sembla que això vol dir posar algun altre país primer i, si algú ha de ser primer, almenys que sigui jo. Això és el que George Lakoff anomena “framing” (2), plantejar les coses de tal manera que s’hi respongui com s’hi respongui, el plantejament inicial queda reforçat. Am el principi de legitimitat humana, no ens cal contradir l’afirmació “el meu país primer”, el que fem és trascendir-la amb un enunciat amb el que molts podem sentir-nos identificats.

        Els principis poden arribar a tenir molta força. Pensem en els principis recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans (3). No es compleixen plenament enlloc, no s’accepten arreu, però suposen un ideal i fonamenten una reivindicació. A mi em sembla que el principi de legitimitat humana mereix el mateix reconeixement.

        Referències

      1. Lyndon Storey. Humanity or Sovereignty: A political roadmap for the 21st century. Peter Lang Publishing, 2006.

      2. George Lakoff. Don't Think of an Elephant: Know Your Values and Frame the Debate. White River Junction, VT: Chelsea Green Publishing, 2004.

      3. Organització de les Nacions Unides. Declaració Universal dels Drets Humans.

      diumenge, 27 de novembre de 2011

      Més Europa o massa Europa?

        Unio Europea Europa està clarament en hores baixes. Hi ha dubtes raonables sobre la continuïtat de l’Euro (1) no fa gaire proclamat un dels grans assoliments de la Unió Europea i la zona Euro entra, si no està ja, en una profunda recessió (2). Tanmateix, potser el que més espanta és l’aparent incapacitat dels dirigents polítics per afrontar amb resolució i urgència la situació.

        Però quins dirigents polítics? Quan els mitjans de comunicació parlen de “Brusel·les”, de qui parlen? El President de la Comissió Europea? El President del Consell d’Europa? L’Alt Representant de la Unió per als Assumptes Exteriors i la Política de Seguretat? Perquè ni José Manuel Barroso, ni Herman Van Rompuy, ni Catherine Ashton semblen comptar gaire en el disseny de la política europea. Encara menys el Parlament Europeu.  De fet, fins no fa gaire, no s’havia sentit pràcticament a a cap dels tres principals dirigents de la Unió Europea. fins a la recent proposta de Barroso per crear una mena d’eurobons (4), que ja han estat contundentment refusats pel Angela Merkel (5). En aquests moment, la parella estel·lar sembla ser la que formen Angela Merkel i Nicolás Sarkozy, per més que el president francès cada vegada sembla tenir menys influència i veure’s sotmès als criteris de la Sra. Merkel.

        En qualsevol cas, sembla clar que la Unió Europea afronta la crisi no només dividida, sinó des del proteccionisme polític de cada país. Quan ara es parla de més Europa, es parla de normes fiscals més estrictes, més integració fiscal o més poder per al Banc Central Europeu (6) o d’harmonitzar les polítiques fiscals dels països membres, no de donar més poder als organismes polítics de la Unió. Quan es refusa avançar en aquest camí, es fa des de postures clarament euroesceptiques (7).

        Almenys no tothom hi està d’acord. Tyler Cowen escriu que “el lema ‘no a la unió monetària sense una unió fiscal’ no és incorrecte, però més correcte és ‘no a la unió fiscal sense un electorat comú’” (8). Els federalistes europeus fan una crida a la Unió Federal Ara (9), però l’estat d’opinió general no sembla acompanyar-los.

        Jo sóc un pro-europeu extrem. M’agrada somniar amb una Unió Europea que s’expandeix indefinidament i que avança vers uns Estats Units d’Europa. Estic a favor de l’entrada de Turquia a la Unió i no veig perquè països africans que ho sol·licitin i compleixin els requisits d’entrada no ho poden fer. Jo recordo quan el Sahara o la l’actual Guinea Equatorial eren espanyoles. Si no haguessin adquirit la independència, les antigues colònies de molts països europeus ara serien europees. Perquè no ho han de poder-ho ser ara si volen? El mateix s’aplica a països a l’est de la Unió Europea, inclosa, en un somni segurament impossible, la Unió Soviètica. Fins i tot sóc signatari i defensor del projecte de Unió Humana, que pren la Unió Europea que podia ser com a model d’una Unió que englobi tot el món (10). Però aquesta és una altra història de la que parlaré en un altre entrada al blog.

        Per concloure, en temps de crisi, tothom tendeix al campi qui pugui. Crec que el que s’ha de fer és justament el contrari: buscar el benefici de tots, i a la Unió Europea això vol dir més Europa política, no més control per part dels més forts. Jo no vull que Angela Merkel determini com ha de ser la política dels diferents països membres, perquè no ha estat escollida per fer-ho sinó per defensar els interessos d’alemanya, cosa que creu que fa. Vull escollir els representants polítics que defensin els interessos de tota la Unió Europea, i una cosa és molt diferent de l’altra.

        Referències

        1. Is this really the end?  The Economist, 26 de novembre de 2011.

        2. La banca mundial considera que la zona euro ya ha entrado en recesión. El Mundo, 24 de novembre de 2011.

        3. The sinking euro, The Economist, 26 de novembre de 2011.

        4. Andreu Missé, Bruselas propone un tipo de eurobonos con garantías nacionales. El País, 19 de novembre de 2011.

        5. Rafael Pock, Merkel sobre los eurobonos: "No, no y no". La Vanguardia, 23 de novembre de 2011.

        6. París y Berlín quieren más poder para el BCE y menos para los Estados miembros. El Mundo, 27 de novembre de 2011.

        7. Per exemple: Javier G. Gallego, “Los líderes de la Unión Europea son una manada de hienas”. El Mundo, 24 de novembre de 2011.

        8. Tyler Cowen. Is the end near? Current Affairs, 25 de novembre de 2011.

        9. Appeal by the European Federalists: FEDERAL UNION NOW! Recuperat d’Internet. The New Federalist, 16 de novembre de 2011.

        10. Lyndon Storey. Humanity or Sovereignty: A political roadmap for the 21st century. Peter Lang Publishing, 2006. Podeu visitar el web del projecte d’Unió Humana.

          diumenge, 20 de novembre de 2011

          Béns comuns

          Si volguéssim llançar les nostres deixalles en una propietat del nostre veí, no podríem fer-ho. El veí ens advertiria que no ho féssim. Si continuéssim fent-ho, se’ns podria processar per invasió de la propietat. El nostre veí ens podria deixar dipositar les deixalles a la seva propietat, però demanant-nos un preu per fer-ho. En qualsevol cas, ens veuríem obligats a escoltar el que es nostre veí diu. Amb l’atmosfera, tanmateix, les coses no funcionen d’aquesta manera. Si deixem anar diòxid de carboni a l’atmosfera, ningú no ens diu que parem, ningú no ens processa i ningú no ens cobra cap cèntim.

          Com és que l’atmosfera és un cas diferent de la propietat del nostre veí? Peter Barnes (1) afirma que això és així perquè l’atmosfera no és propietat de ningú. En un llibre magnífic per la seva claredat (i brevetat), Barnes explica quin és el problema amb la contaminació que, entre altres coses ens porta l’escalfament global, i discuteix quines són les vies de solució, decantant-se per una de principal que és la que justifica l’entrada als nou punts.

          Les accions per aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle es poden classificar en quatre tipus:
          • Impostos
          • Límits
          • Legislació
          • Inversions
          Barnes aconsegueix sense esforç aparent fer-nos entendre en què consisteix cada una d’aquestes categories i els seus punts forts i febles, a qui afavoreixen i a qui castiguen, i qui les defensa i qui les bloqueja. Totes són en alguna mesura necessàries per resoldre un problema cada vegada més urgent, però l’element fonamental de la solució, segons Barnes, és la de limitar les emissions i distribuir els dividends (d’aquí l’expressió, difícil de traduir de “cap and dividend”).

          En quatre imatges:
          C&D01S’estableix un màxim d’emissions permeses que es va disminuint anualment fins arribar al 80% l’any 2050.
          C&D02
          Se subhasten els permisos per emetre gasos d’efecte hivernacle.
          C&D03
          Les energies netes i renovables esdevenen competitives.
          C&D04
          Tots rebem una part igual dels beneficis obtinguts amb la subhasta.









          Hi ha diverses organitzacions que defensen aquesta solució (2). Val la pena explorarles amb deteniment.

          Referències
          1. Peter Barnes, 2008. Climate solutions: A citizens guide. Chelsea Green Publishing.

          dimecres, 16 de novembre de 2011

          Tecnologia i creixement

            COver Acabo de llegir el llibre, molt interessant, d’Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee “Carrera contra les màquines” (1) i em trobo amb un article al New York Times (2) i un altre al blog Baggage de The Economist (3) del mateix tema. El que plantegen ambdós documents és la possibilitat que el desenvolupament de les tecnologies de la informació, i en particular de la intel·ligència artificial estigui en aquests moments eliminant llocs de treball que cap creixement econòmic previsible pugui restituir.

            La idea que els avenços tecnològics treuen llocs de treball s’associa normalment a l’heroi llegendari (no hi ha proves fefaents de la seva existència) i proletari Nedd Ludd, que va inspirar el moviment de destrucció de maquinària per protegir els llocs de treball a l’Anglaterra de començaments del segle XIX. Els economistes parlen de la fal·làcia Luddita quan argumenten que els avenços tecnològics pel que fa a la innovació i l’automatització augmenten la productivitat. Això, al seu torn, fa que els preus baixin, que la demanda pugi, que es contractin més treballadors i que l’economia creixi. Segons la visió econòmica convencional, el que cal és més avenç tecnològic per augmentar la productivitat dels treballadors i generar empleu.

            Però, com es pregunta The Economist, si el ritme de desenvolupament tecnològic s’està accelerant amb més velocitat que mai, i tota l’evidència així ho indica, perquè l’atur continua tossudament tant elevat, malgrat que els beneficis de les empreses s’enfilen a nivells de record?

            Brynjolfsson i McAfee responen que el desenvolupament tecnològic segueix una progressió geomètrica i el comparen al famós taulell d’escacs de la llegenda. Recordem que un savi va desafiar un rei a una partida d’escacs. El rei, un entusiasta del joc, va acceptar, i va demanar al savi quin premi volia i aquest va demanar el blat equivalent a un gra per la primera casella, 2 per la segona, 4 per la tercera i així successivament fins acabar el taulell. Tots sabem com acaba la història, el rei accepta la proposta, el savi guanya la partida i el rei ha de donar-li 2^64-1=18,446,744,073,709,551,615 grans de blat (més de la quantitat estimada de blat al món). Però el salt gran en la quantitat de grans es produeix aproximadament cap a meitat del taulell. Abans, no semblava haver-hi motiu de preocupació. A partir d’aquest punt, per dir-ho així, el rei es comença a alarmar.  Brynjolfsson i McAfee argüeixen que el desenvolupament tecnològic i l’economia han entrat en la segona part del taulell i que per aquesta raó, no hi ha manera que el creixement econòmic generi els llocs de treball que es necessiten. Els autors acaben amb la idea que la solució passa per avançar amb les màquines i no contra elles, però això em sembla allò que els anglesos anomenen “wishful thinking”

            Mentre llegia els articles, pensava que l’element que faltava en l’anàlisi: la idea de l’economia binària que el desenvolupament tecnològic augmenta la capacitat productiva del capital, no de l’home i que potser Jeremy Rifkin (4) tenia raó i el treball s’està simplement acabant. En un mercat global, augmentar la productivitat necessàriament ha de voler dir reduir llocs de treball a alguna banda, llevat que augmenti la demanda. El problema és veure si la demanda pot augmentar a un ritme suficient per generar llocs de treball amb un desenvolupament tecnològic disparat, un món finit i una crisi econòmica profunda.

          1. Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee (2010), Race Against The Machine: How the Digital Revolution is Accelerating Innovation, Driving Productivity, and Irreversibly Transforming Employment and the Economy. Digital Frontier Press.

          2. Steve Lohr, 23 d’octubre de 2010, More Jobs Predicted for Machines, Not People. The New York Times.

          3. The Economist, 4 de novembre de 2011. Difference Engine: Luddite legacy. The Economist.

          4. Jeremy Rifkin, 1995, The End of Work. Putnam Publishing Group

          diumenge, 13 de novembre de 2011

          Democràcia 4.0

              Read this post in English

              He conegut, amb una mica de retard, la proposta de Juan Moreno Yagüe, Democràcia 4.0, que em sembla una d'aquelles escasses idees brillants que realment pot canviar la forma de fer política en democràcia.

              Al juny de 2010, Juan Moreno Yagüe, advocat sevillà, va redactar un escrit de caràcter administratiu, fonamentant-ho en les normes vigents que contenen les lleis, sol·licitant al Congrés dels Diputats que li permetés participar en les votacions de la Càmera (1). Des de la seva casa, per Internet. La idea és senzilla:

            Els  representants polítics representen la sobirania popular, però aquesta resideix en el poble (art. 1.2 de la Constitució Espanyola).

            Com a ciutadans, tenim el dret de participar directament en la presa de decisions que ens afecten. Ara sabem que això és possible gràcies a Internet.

            Existeix la possibilitat de descomptar una quota de representació corresponent a la relació entre nombre de representants i nombre d'electors. Per exemple, a Espanya, hi ha 35 milions d'electors representats per 350 diputats. Aproximadament, això suposa una quota de representació de 100.000 electors per diputat.

            Com que tots els diputats, en conjunt, representen la sobirania popular, Juan Moreno Yagüe proposa descomptar a tots ells la quota de representació corresponent al nombre de persones que decideixen exercir el seu dret a vot.

            Per exemple, si en una votació al Congrés dels Diputats votessin 300.000 persones, el diputats en conjunt disposarien de 347 vots i 3 quedarien en mans dels votants populars. En dos casos extrems, si participessin menys de 100.000 persones, els diputats continuarien disposant de 350 vots (la situació actual. Si votessin 35.000.000 de persones, en aquesta votació particular, els diputats no disposarien de cap vot.

            La Democràcia 4.0 es pot aplicar òbviament a tots els parlaments, només cal que la constitució reconegui que la sobirania resideix en el poble, i calcular la relació entre representants polítics i electors.

            La primera vegada que em vaig trobar amb la idea de la democràcia directa va ser en un article de Brian Beedham a The Economist (2). Des d'aleshores he intentat seguir el tema, fins i tot a través de llibres i articles de recerca, perquè afortunadament, aquest és un camp on es recullen dades i es fa una bona investtigació (3). Democràcia 4.0 és la primera nova idea en aquest camp amb la que m'he trobat i a la que veig una sèrie d'avantatges sobre els referèndums tradicionals. Es tracta d'assolir un equilibri: les cambres de representants han de continuar existint i treballant, de vegades calen referèndums, de vegades calen iniciatives populars, però la Democràcia 4.0 pot suposar un instrument per aprofundir en la democràcia. Aprofitem-lo i donem-li suport.

            Roda de prensa de presentación de Democracia 4.0

            Referències

            1. Democracia 4.0

            2. Brian Beedham (1996). Full democracy. The Economist, 21 de desembre de 2006.

            3. Veure per exemple el Centre for Research on Direct Democracy (c2d) o l'Initiative and Referendum Institute Europe (IRI Europe)

          dissabte, 8 d’octubre de 2011

          Més retallades

              George Monbiot De vegades, el més obvi és el que més costa de veure. No sé si es qualifica com a "pensar fora la caixa", però certament com a pensar fora dels paràmetres habituals. Un dels periodistes i analistes que trobo més interessant de seguir és George Monbiot. No sé si sempre hi estic d'acord, però sempre em fa pensar i reconsiderar les meves opinions.
              En el seu darrer article, Monbiot argüeix que per sortir de la crisi calen... més retallades! Només que les retallades que calen i no les que s'estan fent. Els exemples de com el govern britànic malgasta diners en projectes que no tenen utilitat pública i només serveixen interessos corporatius diguem-ne inconfessables (les gran empreses també poden tenir interessos legítims). Potser l'exemple més divertit (si no fos gairebé tràgic) és que el govern britànic està gastant 620 millions de lliures (és complicat, l'original anglès diu 6,2 bn) en dos portaavions que gairebé no tenen probabilitats de portar cap avió. Sembla impossible? Doncs llegiu la resta de l'article. No conec cap periodista, ni polític, ni indignat, que estigui sotmetent les despeses del seu govern a un seguiment similar, i això és el primer que caldria fer: Retallades sí, però on cal.
              Referències

          dissabte, 30 de juliol de 2011

          Economia binària

          kelso-homephoto

          Ara que es convoquen eleccions a Espanya tindrem oportunitat de veure el ventall d’idees que apareixen en els programes electorals. Com que no espero cap idea “fora de la capça”, em decideixo a començar el blog. Per fer-ho he triat una noció i una proposta que segueixo des de fa temps. No recordo exactament com hi vaig arribar, però sí que em continua semblant de les més raonables que conec.

          L’economia binària es refereix bàsicament a una idea molt simple: els homes i dones, en tant que treballadors, tenen una productivitat limitada. Segons la tesi de l’economia binària, la capacitat productiva no augmenta perquè els treballadors esdevinguin més competitius. És el capital, en forma de terra, animals, màquines, estructures, eines i intangibles com patents, marques, etc. qui fa cada vegada més part del treball, crea més riquesa i contribueix al creixement de l’economia. Robert Ashford i Rodney Shakespeare(1) en ho fan entendre amb un exemple divertit: “Un home carrega un sac pesant durant uns kilòmetres i es troba esgotat. Però amb l’ajuda d’un ase, es poden portar cinc sacs el doble de lluny en la meitat de temps, deixant l’home amb energia suficient per sortir a ballar. Des del punt de vista convencional, la productivitat humana ha augmentat un 2000%. [...] Tanmateix, des de la perspectiva binària, el gran increment en el rendiment no està causat per un increment en la productivitat de l’home. Més aviat, la causa el fet que el factor no humà (l’ase) fa la major part, sinó tota, del treball”. En cas de dubte, pregunteu-li a l’ase.

          Aquesta idea és molt important. Suggereix que els treballadors humans no augmenten realment la productivitat, per la qual cosa no cal esperar que el preu del treball humà augmenti en funció d'aquesta productivitat. El que augmentarà és la proporció de treball feta pel capital i les rendes del capital.  De fet, les baixades i contencions de salaris estan a l’ordre del dia. Aquesta distinció seria bastant teòrica sinó fos pel fet que el capital retorna dividends als seus propietaris i aquests són molt pocs.

          Per tant, la idea que una sèrie d’autors defensen és que cal afavorir que la major part de la població accedeixi a la propietat del capital, i d’aquesta manera participi en les seves rendes amb uns ingressos que complementin els obtinguts amb el seu treball... i quan no hi ha treball que suposin almenys una font d’ingressos. La idea és encara més refinada: els autors de l’economia binmària afirmen que una manera d’afavorir les persones amb menys recursos i els treballadors en una economia de mercat és universalitzar el dret a adquirir capital amb els guanys del capital. Robert Ashford (2) argueix que aquest dret es concentra a efectes pràctics en un 5% de la població i que aquesta concentració explica perquè la majoria de les persones continuen pobres sense que importi com treballin de dur o estiguin disposats a treballar.

          Louis Kelso i Mortimer J. Adler(3) van discutir aquestes idees ja als anys 50 i van proposar mecanismes concrets per aconseguir que treballadors i persones amb pocs o cap recurs poguessin accedir a la propietat del capital: els plans de participació dels treballadors en el capital (en anglès, com són normalment coneguts, els employee stock ownership plans ESOP). Els sistemes proposats pels economistes binaris no impliquen nous impostos ni expropiacions i distribució de la riquesa d’uns entre els altres. Altres autors han desenvolupat i estès aquestes idees, en particular Jeff Gates (6) i Norman Kurland (7). Rodney Shakespeare i Peter Challen han escrit una introducció particularment fàcil sobre aquests i altres temes de justícia social (8).

          Aquestes idees poden semblar rares entre nosaltres, però moltes empreses dels Estats Units ofereixen ESOPs als seus treballadors (4). La participació dels treballadors en el capital em sembla encara més important perquè des que vaig llegir el famós llibre de Jeremy Riffkin (5) estic convençut que el treball s’acaba i que és molt improbable que hi torni a haver treball per a tots els membres d’una població mundial que es calcula que està a punt d’arribar als 7.000.000.000 de persones... Però ja m’allargo massa i aquests són uns altres temes.

          Referències

          1. Robert Ashford i Rodney Shakespeare (1999). Binary economics. The New Paradigm. New York: University Press of AMerica

          2. Robert Ashford (2010). Binary economics: An overview. Disponible a SSRN.

          3. Louis Kelso i Mortimer J. Adler (1958). The Capitalist Manifesto and The New Capitalists. Disponible a The Kelso Institute. --- (1958). The new capitalists. Disponible a The Kelso Institute. Louis Kelso i Patricia Kelso (1985). La democracia y el poder económico: extendiendo la revolución ESOP. Disponible a The Kelso Institute.

          4. Douglas Kruse, Richard Barry Freeman, Joseph R. Blasi (2010). Shared capitalism at work: employee ownership, profit and gain sharing, and borad-based stock options. Chicago: The University of Chicago Press.

          5. Jeremy Riffkin (1996). The end of work. New York: Putnam's Sons.

          6. Jeff Gates (1999). The Ownership Solution: Toward A Shared Capitalism For The 21st Century. New York: Basic Books. --- (2001). Democracy At Risk: Rescuing Main Street From Wall Street . New York: Basic Books.

          7. Norman G. Kurland, Michael D. Greaney i Dawn K. Brohawn (2004). Capital Homesteading for Every Citizen. Washington, D.C.: Economic Justice Media

          8. Rodney Shakespeare & Peter Challen (2002). Seven Steps to Justice. London: New European Publications Limited.