Tecnologia i creixement

Acabo de llegir el llibre, molt interessant, d’Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee “Carrera contra les màquines” (1) i em trobo amb un article al New York Times (2) i un altre al blog Baggage de The Economist (3) del mateix tema. El que plantegen ambdós documents és la possibilitat que el desenvolupament de les tecnologies de la informació, i en particular de la intel·ligència artificial estigui en aquests moments eliminant llocs de treball que cap creixement econòmic previsible pugui restituir.

La idea que els avenços tecnològics treuen llocs de treball s’associa normalment a l’heroi llegendari (no hi ha proves fefaents de la seva existència) i proletari Nedd Ludd, que va inspirar el moviment de destrucció de maquinària per protegir els llocs de treball a l’Anglaterra de començaments del segle XIX. Els economistes parlen de la fal·làcia Luddita quan argumenten que els avenços tecnològics pel que fa a la innovació i l’automatització augmenten la productivitat. Això, al seu torn, fa que els preus baixin, que la demanda pugi, que es contractin més treballadors i que l’economia creixi. Segons la visió econòmica convencional, el que cal és més avenç tecnològic per augmentar la productivitat dels treballadors i generar empleu.

Però, com es pregunta The Economist, si el ritme de desenvolupament tecnològic s’està accelerant amb més velocitat que mai, i tota l’evidència així ho indica, perquè l’atur continua tossudament tant elevat, malgrat que els beneficis de les empreses s’enfilen a nivells de record?

Brynjolfsson i McAfee responen que el desenvolupament tecnològic segueix una progressió geomètrica i el comparen al famós taulell d’escacs de la llegenda. Recordem que un savi va desafiar un rei a una partida d’escacs. El rei, un entusiasta del joc, va acceptar, i va demanar al savi quin premi volia i aquest va demanar el blat equivalent a un gra per la primera casella, 2 per la segona, 4 per la tercera i així successivament fins acabar el taulell. Tots sabem com acaba la història, el rei accepta la proposta, el savi guanya la partida i el rei ha de donar-li 2^64-1=18,446,744,073,709,551,615 grans de blat (més de la quantitat estimada de blat al món). Però el salt gran en la quantitat de grans es produeix aproximadament cap a meitat del taulell. Abans, no semblava haver-hi motiu de preocupació. A partir d’aquest punt, per dir-ho així, el rei es comença a alarmar.  Brynjolfsson i McAfee argüeixen que el desenvolupament tecnològic i l’economia han entrat en la segona part del taulell i que per aquesta raó, no hi ha manera que el creixement econòmic generi els llocs de treball que es necessiten. Els autors acaben amb la idea que la solució passa per avançar amb les màquines i no contra elles, però això em sembla allò que els anglesos anomenen “wishful thinking”

Mentre llegia els articles, pensava que l’element que faltava en l’anàlisi: la idea de l’economia binària que el desenvolupament tecnològic augmenta la capacitat productiva del capital, no de l’home i que potser Jeremy Rifkin (4) tenia raó i el treball s’està simplement acabant. En un mercat global, augmentar la productivitat necessàriament ha de voler dir reduir llocs de treball a alguna banda, llevat que augmenti la demanda. El problema és veure si la demanda pot augmentar a un ritme suficient per generar llocs de treball amb un desenvolupament tecnològic disparat, un món finit i una crisi econòmica profunda.

1. Erik Brynjolfsson i Andrew McAfee (2010), Race Against The Machine: How the Digital Revolution is Accelerating Innovation, Driving Productivity, and Irreversibly Transforming Employment and the Economy. Digital Frontier Press.

2. Steve Lohr, 23 d’octubre de 2010, More Jobs Predicted for Machines, Not People. The New York Times.

3. The Economist, 4 de novembre de 2011. Difference Engine: Luddite legacy. The Economist.

4. Jeremy Rifkin, 1995, The End of Work. Putnam Publishing Group